El meu món és taronja. És una evidencia i m’atreviria a dir que no ho vaig triar. Sempre he tingut la idea que a la vida triem poc i en aquest cas és més cert que mai. La meva feina no m’agrada, m’apassiona. Soc un afortunat que té la sort de viure de la seva passió i que no porta rellotge a la feina perquè barrejar la passió amb el temps és un còctel molotov que et pot explotar a les mans en qualsevol moment. Fins fa poc estava segur que era feliç. Si més no estava al llindar de la felicitat. A la famosa zona de confort s’hi viu bé si no et fas preguntes. Mai me les he fet.
Però arriba un dia –o no – en que les preguntes no fetes no et deixen respirar. I en aquesta cruïlla ja no tens la sensació de ser tan feliç. I si mires enrere el tema es complica i tens la seguretat d’haver aprovat exàmens però copiant. Mal assumpte.
La vida va de perseguir la felicitat però també de fer que els que t’envolten, els íntims, trobin un sentit a perseguir-la plegats. És una evidencia que no podem triar ni el que sentim ni el que pensem i una utopia creure que podem incidir en els sentiments i pensaments dels altres.
Al final cadascú de nosaltres som la suma d’objectius complerts i de projectes exitosos amb els filtres del que pensem i el que sentim. Aquests mateixos filtres ens aboquen també a acumular frustracions i desenganys, a reprimir-nos més sovint del que cal i a posar-nos a la motxilla un grapat de renúncies que acaben esdevenint un llast per la nostra pròpia vida.
El meu món és taronja, si. I la banda sonora fa molt de temps que és de Linkin Park. No ho sabria explicar. Tothom diu que aquest estil no m’escau gens però les millors coses són les que no tenen explicació. Sempre he tingut la sensació que cada cançó correspon a un moment de la meva vida. Així és el meu món: taronja i contundent. I segur que amb molts cops amagats que ni jo mateix conec i que miraré de descobrir poc a poc.
Fins aquí la part visible. La que no em cal compartir perquè es comparteix sola. Però no és més que la punta del iceberg. El que està ocult és l’altre món, el privat. El que he compartit amb comptagotes i que ara està en ebullició. D’aquesta centrifugadora de sentiments i sensacions neix el blog. Sense objectius clars i perquè no, sense raó de ser. A qui li hauria d’importar el que jo penso o sento traduït amb en paraules més o menys ordenades? Doncs espero que a tu.
I una última cosa: jo no soc de lletres. Tampoc de números però de lletres segur que no. Escriure m’agrada però no soc un apassionat de la gramàtica ni de la sintaxi i els accents em costen un món. Miraré de no fer mal als ulls però no t’ho asseguro.
Però arriba un dia –o no – en que les preguntes no fetes no et deixen respirar. I en aquesta cruïlla ja no tens la sensació de ser tan feliç. I si mires enrere el tema es complica i tens la seguretat d’haver aprovat exàmens però copiant. Mal assumpte.
La vida va de perseguir la felicitat però també de fer que els que t’envolten, els íntims, trobin un sentit a perseguir-la plegats. És una evidencia que no podem triar ni el que sentim ni el que pensem i una utopia creure que podem incidir en els sentiments i pensaments dels altres.
Al final cadascú de nosaltres som la suma d’objectius complerts i de projectes exitosos amb els filtres del que pensem i el que sentim. Aquests mateixos filtres ens aboquen també a acumular frustracions i desenganys, a reprimir-nos més sovint del que cal i a posar-nos a la motxilla un grapat de renúncies que acaben esdevenint un llast per la nostra pròpia vida.
El meu món és taronja, si. I la banda sonora fa molt de temps que és de Linkin Park. No ho sabria explicar. Tothom diu que aquest estil no m’escau gens però les millors coses són les que no tenen explicació. Sempre he tingut la sensació que cada cançó correspon a un moment de la meva vida. Així és el meu món: taronja i contundent. I segur que amb molts cops amagats que ni jo mateix conec i que miraré de descobrir poc a poc.
Fins aquí la part visible. La que no em cal compartir perquè es comparteix sola. Però no és més que la punta del iceberg. El que està ocult és l’altre món, el privat. El que he compartit amb comptagotes i que ara està en ebullició. D’aquesta centrifugadora de sentiments i sensacions neix el blog. Sense objectius clars i perquè no, sense raó de ser. A qui li hauria d’importar el que jo penso o sento traduït amb en paraules més o menys ordenades? Doncs espero que a tu.
I una última cosa: jo no soc de lletres. Tampoc de números però de lletres segur que no. Escriure m’agrada però no soc un apassionat de la gramàtica ni de la sintaxi i els accents em costen un món. Miraré de no fer mal als ulls però no t’ho asseguro.
